En una casa de pagès hi havia
Una donzella que tenia
Els 17 anys d'amor
I era tan bella
Que la gent d'aquell volt deien
És una noia com un sol
Ella prou la sabia
La parentela que amb el sol tenia
Que cada matinada, per la finestra
A sol ixent badada
L'astre de foc i ambre
Li entrava de ple a ple dintre la cambra
I ella nua, amb delícia
S'abandonava a la fulgent carícia
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
Va ficar-se-li el sol a les entranyes
I ben prompte sentia
Una ardència dins d'ella que es movia
Adéu, la casa meva i els que hi són
Jo prenyada de llum me'n vaig pel món
De tots abandonada
Va començar a rodar per l'encontrada
Estava alegre com l'aucell que vola i cantava
Tota sola cantava
Sóc l'albada
Que duc el sol a dins
I en so rosada
Els cabells me rossegen, els ulls me guspiregen
Els llavis me robiegen en les galtes i en front tinc el color
I en el pit la gran cremor
Tota allò, so claror contra claror
La gent que la sentia
S'aturava admirada i la seguia
La seguia pel pla i per la muntanya
Per sentir-li cantar la cançó estranya
Que l'anava embellint de mica en mica
Quan ella va sentir-se prou bonica
Va dir: m'ha arribat l'hora
Va parar de cantar, i allà a la vora
Entrava a una barraca que hi havia
La gent que a l'entorn era
Sols veia un resplendor i sols sentia
El gemec poderós de la partera
De sobte, les clivelles
Del tancat van lluir igual que estrelles
De seguit, s'aixecà gran foguerada
Tota la gent fugia esparverada
I en la gran soledat només restava
Un nin igual que el sol, que caminava
I deia tot pujant amunt la serra
Jo vinc per acostar el cel a la terra