Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
Vella, tan salvatge terra,
I com m'agradaria d'allunyar-me'n,
Nord enllà, on diuen que la gent és neta,
I noble, culta, rica, lliure,
Desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
Els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
Així l'home que abandona el seu indret",
Mentre jo ja ben lluny, em riuria,
De la llei de l'antiga saviesa
D'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
I em quedaré aquí fins a la mort,
Car sóc també molt covard i salvatge,
I estimo a més amb un desesperat dolor
Aquesta meva pobra,
Bruta, trista, dissortada pàtria.