Al fossar de les moreres
No s'hi enterra cap traïdor;
Fins perdent nostres banderes
Serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
Cavant, deia en lo fossar,
Quan Barcelona sentia
Que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
Dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
Lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
No hi ha pas qui se'n recordi
Que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
Mirant la mort fit a fit,
I era una ànima entendrida;
No l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
Veient-lo al fossar, cavant;
Aquell pit que tot és teia
Quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
I, la ge, el veia patint;
Era un cor dur com un roure
Que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
A cavar amb un nét seu;
Si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
I fent fosses al fossar,
Sempre dels morts a la vora
Se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
No s'hi enterra cap traïdor;
Fins perdent nostres banderes
Serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
La ciutat pels de Verwick,
Amb l'ànima trasbalsada
El vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
S'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
Si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
Cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
Vet aquí el què n'haurà tret:
Rius de sang i un munt de ruïnes
Per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
Val res un ceptre que tant val?
I així dient, el vell plorava,
I ofegava amb el seu plor
Una pena que el matava
I li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
D'aquell nin que li era nét,
I li enrogia la cara
La vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrontosa!
No tenint la pàtria en res,
Va abandonar fill i esposa
I es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
No fóra amargant el plor;
No hi ha pas qui se'n recordi
Que no el planyi amb tot el cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
I el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
Aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
Com si cavés el clot seu,
I tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
No s'hi enterra cap traïdor;
Fins perdent nostres banderes
Serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
Amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
Tants de morts li duu la guerra
Que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
De la nit al dematí,
Els morts li van com riuada
I ell obre pas amb l'aixada
A aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
L'arma del soldat, nostra eina
No espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
No hi hem d'enterrar a ningú
Que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
Són els morts que van venint
Al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
El botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
Fora el marge del fossar;
Traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
Per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
Anaven clots enfondint,
Mentre obrint just el llavi,
Com si dir-ho fos agravi,
Seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
No s'hi enterra cap traïdor,
Fins perdent nostres banderes
Serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Com t'estrenyen
Felip Quint l'assalt et dóna
I t'ofega amb sa corona
Apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
I combaten sempre forts,
I en los murs que, caient cruixen,
Entre rius de sang que els ruixen
S'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
Els van portant a enterrar
Al fossar de les moreres
Entre fum i polsegueres
I un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
Els d'un i d'altre cantó,
I encara quan morts ja jauen
Sembla que en combatre es plauen
El lleial amb el traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
En mirar un mort que han dut,
I el nin, en veure qui era,
Tant és el que s'esparvera,
Que, de l'esglai, resta mut;
Contemplant-se'l, nét i avi
S'estan al mig del fossar
Sens obrir per res el llavi;
A tots dos los sembla agravi
El mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
Encara la canonada,
Fent núvols de fum, retruny
I el vell veu l'eina mullada
De sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
Pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
I és el teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
Diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
Fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
No s'hi enterra cap traïdor;
Fins perdent nostres banderes
Serà l'urna de l'honor.