Tan fràgil com la vida però abrigat amb el verí diari Que m'oxida la mirada i em recorda el meu calvari Tinc un somni, recurrent en el que sóc a un escenari I no em surten paraules i tu em demanes que pari Que deixi ja aquest joc, que no vaig pas a bon port No m'agrada encara no sentir-te a prop, i això ens separa Que si no fos pel rap ja, fa temps, seria pare I no estic preparat per tanta veritat a la cara Però és que no sé estar parat, no m'agrada Formar part d'aquest ramat d'aquesta estafa Inèrcia que manlleva tota vida intel·ligent Al temps que tot present esclafa Benaventurat qui pensa massa Qui és capaç d'aïllar el seu ventre I desplaçar el centre de gravetat a un altre espectre Aïllar la veritat de l'espectacle és el meu repte Al teu costat no era perfecte Però el camí més nutritiu mai és el recte No és que esperi cap empenta, no em prenc res a la valenta Si la frase va lenta, l'esperem, parem el tren per deixar empremta Mantenir la ment desperta Una imatge de pau érem tu i jo jugant a l'herba Sota un arbre, aliens a la importància del moment Que davant nostre naixia, a plena llum del dia El que estava per venir ni tu ni jo ho vam escollir I vam escriure així un destí que va lligar-nos de per vida Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure Buscaré un amagatall I si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure Un reducte on retirar-me Un indret a prop del cel la parcel·la de pau Vam escriure plegats un guió que ni somiàvem La vida ens va ensenyar a lluitar pel tot que volíem Ens va ensenyar a plorar i a riure, a disfrutar cada moment Per això encara et recordo, per això encara estàs present Perquè en cada pas que faig i en cada decisió que prenc Sé que ets a dintre meu dient-me que sigui valent Recordant-me que la vida és només entreteniment i Que les cançons ens omplen l'ànima, però l'ànima es desprèn Del nostre cos si el nostre nas respira un aire prou decent Digne de les nostres millors hores, digne d'ocupar el colpejat tòrax Que entre totes carreguem, és per tu que ja fa temps Que no em doblego, que em nego a matar el meu nen Per molt cansat que estigui, per molt pes que carregui a Cada espatlla, el dia no s'espatlla mentre rigui Mentre tot indiqui un mínim òptim jo voldré assumir aquest risc I escriure-ho mentre visqui Que visc de l'exercici I exercir si sents l'encís és un èxit en si Tant si rimes com si pintes Mentre facis el que estimes il·lumines el camí I aquesta és la premissa que ens ha portat fins aquí Que ens brinda un nou motiu cada matí Per totes les vegades que Ens l'han negat, per els pals a la roda Per tots els oblidats i pels que enyoren I perquè si no ens fan cas, estaran sempre equivocats Mentre, hauran de caure imperis murs i civilitzacions No hi haurà terres, dictadors ni guerres contra el batec d'aquest cor Un per un cauran davant d'allò que mai no mor I així fins que el món en runes reconegui el seu error El nostre món no entén de pressupostos Som de platges i de boscos, confinats en les ciutats Sabem que estar callats comporta costos Transitant els extrems foscos brindem equilibri al cap I un autèntic repertori d'art, estil i disciplina Un dia valorarem tot allò que vàrem viure Tot allò que vam aprendre però mai vam poder escriure I que tot aquell vertigen és l'oxigen que ens oxida Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure Buscaré un amagatall I si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure Un reducte on retirar-me Un indret a prop del cel la parcel·la de pau