Odie l'orgull de qui es creu un patriota quan per covardia empareda els seus llavis Callant la memòria de víctimes sota els seus peus Odie el país que tortura animals convertint el dolor en "cultura" Que banya les mans amb la sang de mirades que mai ho entendran Odie el feixisme que aviva les penes d'aquell immigrant que es desviu lluny de casa I pregunta al seu déu per què el seu sofriment és constant Odie banderes que ens han imposat, que generen un odi envoltat amb la ràbia Per no respectar sentiments que ningú pot tocar Odie el civil que s'encisa amb els gols, que idolatra persones sense conviccions Que tributen llunyans i estalvien les pressions fiscals Odie l'estat que agonitza poetes que amb les seues lletres clamen llibertats Que suporten pallisses, que deixen caure empresonats Odie les forces que oculten els rostres, que apunten als ulls d'aquells manifestants Que s'obliden de l'ordre i del fill que crida mans en alt Odie els ministres que amb cap devoció devaluen el prestigi de la dignitat Condemnant el futur del captaire fins a l'eternitat Odie el bisbe que en plena oració s'atreveix a sanar l'homosexualitat Presentant un cruel llibre que diu destinar a "malalts" Odie l'homicida que en revolució fa esclatar l'amenaça i contagia terror Fent pagar la inconsciència a persones que busquen la pau Odie aquell amo que es creu poderós, que esclavitza l'angoixa dels treballadors Que cultiva fortunes mentre roba vida als menors Odie el mascle en funció patriarcal que colpeja la dona, ofegant-la d'amor Que no entén que perdent el diàleg perd tota raó I no sé odiar però vull, perquè ja no suporte El dolor d'aquesta humanitat La peculiar esperança recau Sobre el nostre mirar Si la virtut de l'amant s'abandona La nit no tindrà lluna en l'obscuritat La covardia és un acte prohibit Si has après a estimar