Des del mar, l'escuma al cel
Atreia sobre el poble aquell llarg hivern.
Les cases feien venir son
I els arbres em portaven fred.
Els carrers, de pluja estel,
Les hores enllaçades rere els teus cabells,
M'obliguen a quedar-me quiet
I els arbres bufen contra el vent.
Els camins, de pedra i neu,
Esborren les petjades d'estrangers només.
Apaguen espelmes de foc
Entre cerveses i un adéu.
Lluny de casa, prop del nord,
On les estrelles cauen i el record es perd,
Només hi ha un perfum de sort
I és a mi a qui li has ofert.
Lluny de casa, prop del nord,
On les estrelles cauen i el record es perd,
Només hi ha un perfum de sort
I és a mi a qui li has ofert.
Entre ànsies i rampells,
En la correspondència de troncs i d'arrels,
Perdura l'enigma del cor
I els arbres guarden el secret.
De qualsevol matí neix
El sol que entra verge pels racons estrets,
S'enfila al cobrellit calent
I els arbres protegint-te els peus.
Les muntanyes, il·lustrant
L'orígen de les pors que portes com a pes,
Accepten cada nou estrany
Com jo t'accepto lliurement.
Lluny de casa, prop del nord,
On les estrelles cauen i el record es perd,
Només hi ha un perfum de sort
I és a mi a qui li has ofert.
Lluny de casa, prop del nord,
On les estrelles cauen i el record es perd,
Només hi ha un perfum de sort
I és a mi a qui li has ofert.